Itinerari Urbà per Esterri

Els batedors i les eres, sovint empedrats, servien per batre el cereal cada estiu. Acostumaven a tenir a la vora un espai cobert per a salvaguardar el gra en cas de pluja sobtada. Aquests aixoplucs podien ser una quadra o un paller amb una porta gran, una zona porxada, o potser un ràfec ampli del llosat. La batuda es feia utilitzant animals grossos: bous, vaques, cavalls… Tot trotant sobre el cereal anaven separant el gra de la palla.

Casa Gassia és un dels espais visitables de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu. Durant els segles XVIII i XIX la casa es deia Maurici i els cognoms de la família van ser els de Cortina i Mesull. A partir de 1890, la mort sense descendència dels darrers habitants i el pas al patrimoni dels Gassia, deixaren la casa durant molt de temps deshabitada i amb poc ús. Aquest tancament comportà el manteniment d’estructures i elements originals dels segles XVIII i XIX que difícilment s’han conservat en altres cases més vives. Les visites guiades permeten descobrir molts elements arquitectònics i socials de la casa.

Vers el segle XVI, amb el concili de Trento, s’implanta i es difon arreu el culte a través del viacrucis; una forma més punyent i teatralitzada de recordar la passió de Crist. En el cas d’Esterri es data a la segona meitat del segle XVIII o inicis del segle XIX. En aquesta època és quan es construeix la nova església de Sant Vicenç, on s’inicia el viacrucis. D’aquesta època són també les rajoles probablement catalanes policromes que il·lustren les escenes dels diferents passos. En aquesta estació Jesús troba a la seva mare, Maria, que l’anima i  el consola.

Avui dia només resten dos conjunts probablement originals de quatre rajoles catalanes policromes amb estacions del viacrucis, i una còpia al carrer Major. L’escena que es representa en aquest és el cinquè pas, on el Cirineu ajuda Jesús.

Casa Vigatà i les seves dependències, com l’era monumental, les quadres, el paller (amb  el seu pujador original), l’antic forn i els horts, formen un conjunt singular i ben conservat. En la façana restaurada de la casa hi sobresurten els boquets que aguanten el voladís. Estan reforçats per  puntals o tirants que es recolzen al mur. Aquest tipus de façanes és característic del segle XVIII i primer quart del XIX.

Darrere de casa Vigatà hi trobem aquesta construcció més menuda i segurament més antiga. Es tractaria de l’antiga casa Vigatà que posteriorment fou ampliada, o potser d’una casa veïna que fou annexada. Els murs estan construïts amb la tècnica de l’entramat. Aquest entramat de bigues de fusta, horitzontals i verticals, s’omplia amb petites pedres i materials més lleugers i assequibles.

Just enfront d’aquesta façana es conserva la porta monumental de l’antiga casa del qui fou notari d’Esterri entre 1753 i 1794, Antoni Morelló i Tapiró, originari de Rialp. Es pot veure la signatura notarial gravada a la llinda de la porta, amb la data de 1759.

Aquesta casa, amb situació privilegiada a l’entrada d’Esterri d’Àneu, ha tingut diverses fases de creixement al llarg del temps. Des d’un volum força petit es va engrandir amb porxos, pels volts de 1650, vers el carrer Major. Posteriorment, cap l’any 1700, la casa s’amplià cap al sud, per un pas elevat sobre del carrer de Baix. S’hi afegí més tard un balcó o galeria d’estil mediterrani, sostinguda per dues arcades de pedra, similars a les de moltes cases fortes dels dos Pallars.

Aquest conjunt de quatre rajoles policromes és una còpia de l’original del segle XVIII. Davant d’aquesta escena del viacrucis es pot observar, a l’altre costat de carrer, una finestra de casa Corbera que llueix una important gelosia, feta amb llistons de fusta. Permet mirar discretament el carrer, especialment quan el viacrucis s’atura al davant…

En moltes poblacions, limitades per murs perimetrals durant força temps, el creixement de les cases s’havia de realitzar inexorablement a l’interior de la població. Una solució fou créixer per sobre dels carrers, mitjançant porxades que permetien engrandir les cases a partir de la primera planta, tot deixant lliure l’espai públic de carrer. Aquesta solució fou adoptada per diverses cases del carrer Major, entre casa Corbera i casa Pelegrí. Posteriorment, al segle XIX, els comerços instal·lats en els baixos s’acabaren engrandint tancant les porxades.

L’església d’Esterri, juntament amb les d’Alós i Isil, és de les poques de les valls d’Àneu que es troben al bell mig del nucli urbà. Això es deu al fet que es tracta d’una església de nova construcció, que va substituir la de la plaça del Bon Consell.
Aquest lloc estava ocupat per un col·legi i capella de la congregació dels agustins, fins a mitjans del segle XVIII en què marxaren i fou edificada l’actual església.
Als murs i façana hi podem trobar restes de l’antiga edificació del col·legi, i elements traslladats de les antigues esglésies, com algun arc de porta o, a l’interior, l’enorme pica baptismal romànica.

Al voltant de l’eix del camí del Camp s’anà formant un barri de quadres, pallers i eres, vinculats especialment a cases del carrer Major o del cap del poble. A partir dels segles XVIII i XIX, amb el creixement demogràfic, comercial i industrial d’Esterri, es començà a diversificar l’activitat de la zona. Augmentaren les cases habitades, i en el mateix carrer hi havia, als segles XIX i XX, dues cases amb telers, una farmàcia, un ferrer, una fusteria, dos forns de pa, una barberia, etc. Fins i tot, entre els anys 1930 i 1960, hi havia una fàbrica de gasoses, sifons i refrescos.

Aquesta quadra i paller pertanyia a una casa del carrer de Baix d’Esterri. La família propietària era originaria d’Isavarre.
Avui, a l’interior, malgrat els nous usos que alberga, encara hi podem observar l’antiga estructura. A la planta baixa trobem les menjadores velles i el cóm d’obra per abeurar el bestiar. A terra, sota una pedra de molí, hi ha el pou negre que recollia els líquids de la quadra. També s’ha mantingut l’antic pujador per on els animals carregats d’herba accedien al paller. Aquest és actualment sala d’exposicions temporals de l’Ecomuseu.

Pel pont d’Esterri transcorria el camí reial que duia a França.
El pont conserva els dos ulls, les baranes (la del costat nord més alta per resguardar-se del vent de port) i una capelleta al mig. A l’altre extrem del pont hi havia una capella dedicada a Sant Roc.
L’origen d’aquest pont, com el d’altres de la ribera d’Alós i d’Isil, és difícil d’establir. Sovint són citats com a romànics però en alguns casos s’ha pogut comprovar que foren construïts o, si més no, refets en ple segle XVIII.

Pels volts del 1850 es reformà l’antiga sèquia d’Esterri per a facilitar la industrialització, fonamentada en l’energia de l’aigua. Hi havia alguns molins fariners, un dels quals es transformà en productor d’electricitat. També hi havia una serradora, una fàbrica de netejar i cardar llana, i un batà que compactava els teixits produïts pels telers locals.
La sèquia, que passava per sota d’aquest ull del pont, tenia al mateix temps altres usos més domèstics, com es pot veure en la fotografia de 1903 de Joaquim Morelló.

Esterri ha estat al llarg dels anys un important centre de comerç per a abastir amb tota mena de mercaderies i serveis els habitants de les valls. El 15 d’octubre, la fira de tardor de Santa Teresa atreia públic, ramaders, tractants de bestiar, compradors i venedors de tot tipus d’un àmbit territorial molt més gran. Tots els carrers eren útils per a les transaccions, però els recintes de la plaça de l’Areny i una esplanada al peu del Sequer eren els més concorreguts.

Les carrerades eren camins d’ús eminentment ramader. Només al Pallars Sobirà n’hi havia centenars de quilòmetres només. La seva amplada variava segons el lloc per on transcorria. S’utilitzaven per anar a les fires ramaderes, per fer canvis de pastura i, sobretot, en direcció nord-sud, pels ramats transhumants. Cada tardor, fins a la primera meitat de segle XX, milers d’ovelles de les valls d’Àneu es dirigien vers les pastures d’hivern de l’Urgell i la plana de Lleida. A la primavera tornaven a pujar, i a l’inici de l’estiu s’hi afegien ramades forasteres, provinents sobretot de la Conca de Tremp, la Terreta, la Ribagorça i la Llitera, per aprofitar les altes pastures.

Mapa de la xarxa de carrerades del Pallars Sobirà, parlar amb Josep Lluís Piqué.

Per aquest punt de la carrerada, durant els darrers segles hi passaven cada any ramades transhumants de la ribera d’Isil. Ens ha arribat el testimoni oral i escrit del pas per Esterri del bestiar de les grans cases ramaderes: Ignàsia d’Isil, al segle XIX; Pubill i el Tort d’Alós encara al segle XX. A les valls d’Àneu, entre els segles XVI i XVIII, tenim notícia d’altres ramaders i companyies d’associats que feien transhumar conjuntament el seu bestiar. Per exemple, Bertomeu Sala d’Isil al segle XVI, Onofre Esquerrer de Son, Joan Cortina de València, i Arnau Visa d’Isavarre, al XVII, o la companyia de Josep Gavarroca de Gavàs i Jaume Isús d’Espot al segle XVIII.

La ramada més recordada de les valls d’Àneu, que encara funcionava els anys 20, fou la de casa el Tort d’Alós. Entre finals del segle XIX i inicis del XX era la casa ramadera més important del Pirineu. La seva ramada havia arribat a reunir, a la tardor i a la primavera, milers de caps de bestiar propis i alguns milers més d’altres propietaris a conlloc. La ramada passava per aquesta cabanera per tal d’anar a buscar el Montsec, on es deixava el bestiar baciu (que no cria, com ara els moltons). La resta continuava cap a les pastures del pla de Lleida (Gimenells, Raïmat, etc.) i la Llitera (Tamarit).

A l’inici de segle XX, a Esterri hi havia diverses posades. Una de les més importants era la de Pep, regentada per la família Morelló. Cap al 1909, el negoci es reformà i amplià donant lloc al modern i flamant Pirinenc Hotel, que va ser pioner a les valls d’Àneu en l’acollida del turisme i l’excursionisme internacionals. A les seves instal·lacions s’hi ha filmat una pel·lícula i s’hi han allotjat personatges famosos.

La tradició oral diu que aquesta creu fou col·locada per uns francesos al segle XVII. Es tracta possiblement d’una estela funerària traslladada d’un altre lloc.

Joaquim Morelló i Nart (Esterri d’Àneu, 1858-Barcelona, 1926) fou farmacèutic d’èxit a Barcelona a inicis de segle XX. Puntualment retornà a Esterri, on realitzà una interessant sèrie de fotografies l’any 1903, i una petita monografia sobre “La vall d’Àneu”, fruit d’una conferència que impartí al Centre Excursionista de Catalunya. Al seu testament deixà al poble d’Esterri la vinya o caseta Morelló, on ens trobem ara, i una considerable suma de diners per a la construcció d’aquest edifici, destinat a “Refugi de vells i hospital de la Vall d’Àneu”.

Dels diferents nuclis que formen Esterri, possiblement aquest, articulat al voltant d’aquest carrer i coronat per casa Carrera, és el més antic. Això es podria desprendre de la seva excel·lent situació i orientació i, sobretot, del fet que alberga les restes de l’església romànica de Sant Pere, que era la més antiga d’Esterri. Aquesta església podria haver estat vinculada a un monestir, i s’hi han trobat fragments de pintures romàniques que estan a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El 1790, en resposta als qüestionaris de Francisco de Zamora, Josep Sansi, a la pregunta de què es cultivava als seus horts, responia: “Coles, acelgas, espinais y esquerolas, ensalada, apio, cardo, tomates. Algún melón, síndria y alverginias, pero esto no muy sasonado.”
Avui en dia, als horts hi trobem moltes més varietats i han canviat moltes coses. Hi ha més facilitats a l’hora de conrear (es pot comprar el planter quan convingui; no cal fangar a mà), i el plat a taula no en depèn exclusivament.
Aquest espai és un testimoni d’activitat agrícola al mig del nucli urbà i un contrapunt a l’urbanisme modern. Es tracta d’una zona verda original que també és un indret d’encontre social.

El conjunt de gravats prehistòrics d’Esterri està format per panells de pissarra llisa i plana, amb incisions profundes i evidents de caràcter clarament antròpic. Els motius són línies rectes, paral·leles i perpendiculars. S’han trobat gravats similars a la Vallferrera i a Andorra.